EINSTEIN CREIA AMB L’EXISTÈNCIA DE L’ABSOLUT

Abril 21, 2008

Potser sorprendrà a molts llegir el títol, però cal remarcar que molts dels cienífics més importants de la història han estat uns fervents religiosos. No és tampoc el cas d’Einstein. De fet, ell creia en una idea molt diferent a la del catolicisme proposat pel Papa. Alhora també s’allunyava del cientifisme radical ateu que ha prevalgut en la ciència durant moltes èpoques. Com tots prejudicis, aquest també s’havia de tenir en compte i Einstein ens ho deixa ben clar en aquest debat.

UN DEBAT A UNA CLASSE DE FÍSICA DEL S.XX

Un professor universitari va posar un repte els seus alumnes amb aquesta pregunta:
– “Deu va crear tot el que existeix?”

Un estudiant va contestar valent:
– Sí, ho va fer.
– Deu ho va crear tot?
– Sí, senyor -va respondre el jove.

El professor va contestar:
– “Si Deu ho va crear tot, aleshores Deu va fer el mal, doncs el mal existeix i sota el precepte de que les nostres obres son un reflex de nosaltres mateixos, llavors Deu és dolent.”

L’estudiant es va quedar callat davant la resposta i el professor, feliç i cofoi d’haver provat una vegada més que la fe cristiana era un mite.

Un altre estudiant va aixecar la mà i va dir:
– Puc fer una pregunta, professor?
El jove es va posar de peu i va preguntar:
– Professor, existeix el fred?
– Quina pregunta es aquesta? Per suposat que existeix. A cas voste no ha tingut mai fred?

El noi va respondre:
– De fet, senyor, el fred no existeix. Segons les lleis de la física, el que considerem fred, en realitat és una absència de calor. “Tot cos o objecte es susceptible d’estudi quan té o transmet energia, la calor és el que fa que aquest cos tingui o transmeti energia. El zero absolut es l’absència total i absoluta de calor, tots els cossos es tornen inerts, incapaços de reaccionar, però el fred no existeix. Hem creat aquest terme per descriure com ens sentim si no tenim calor”.

– I existeix l’obscuritat? -va continuar l’estudiant.
El professor va respondre:
– Per suposat.
L’estudiant va contestar:
– Novament s’equivoca, senyor, l’obscuritat tampoc existeix. L’obscuritat és en realitat absència de llum. La llum es pot estudiar, la obscuritat no, inclòs existeix el prisma de Nichols per descompondre la llum blanca en els varis colors en què esta composta, amb les seves diferents longituds d’ona. L’obscuritat no. Un simple raig de llum, esquinsa les tenebres i il·lumina la superfície on acaba el feix de llum. Com es pot saber quant d’obscur esta un espai determinat? En base a la quantitat de llum present en aquest espai, no es així? Obscuritat és un terme que l’home ha desenvolupat per descriure el que succeeix quan no hi ha llum present.

Finalment, el jove va preguntar al professor:
– Senyor, existeix el mal?
El professor va respondre:
– Per suposat que existeix, com havia dit al principi: veiem violacions, crims i violència en tot el món, aquestes coses són del mal.
En això que l’estudiant va respondre:
– El mal no existeix, senyor, o com a mínim no existeix per si mateix. El mal és simplement l’absència de Déu; és, al igual que els casos anteriors, un terme que l’home ha creat per descriure aquesta absència de Déu. Déu no va crear el mal. No és com la fe o l’amor, que existeixen com existeix la calor i la llum. El mal és el resultat de que la humanitat no tingui a Déu present en els seus cors. És com resulta el fred quan no hi ha calor, o l’obscuritat quan no hi ha llum.

El professor, després d’afirmar amb el cap, va preguntar:
– Com et dius jove?

Albert Einstein, senyor

Aquest és un exemple que prova l’existència de l’Absolut en la nostra vida, tot i que com hem fet a classe tot pot ser discutible i susceptible a debat. Espero que us hagi agradat.

Pau Puigdevall – 1BC


L’AMOR I LES SEVES IMPLICACIONS: Debat

Abril 14, 2008

Arran de la unitat sobre “La Realitat” que estem treballanta a classe de filosofia van sorgir diversos temes de debat com ara la distinció entre el bé i el mal, l’amor o l’existència de l’Absolut. Finalment, vam decidir per unanimitat, parlar sobre l’amor i les seves implicacions, un tema molt estigmatitzat i del qual tothom tenia ganes dir-hi la seva.

El debat és un resum del què es va dir en la última classe. Està plantejat com a respostes a les qüestions plantejades per la professora. La moderadora és la Txell Vidal i el secretari, en Pau Puigdevall.

DEBAT

Professora – Per començar, m’agradiria que definissiu l’amor en termes generals? Podem realment definir-lo? És instintiu, existeix realment?

S.D – L’amor seria l’apreciació per algú que t’estimes molt.

M.C – Això també seria vàlid per l’amistat. Potser és més correcte dir que és un sentiment d’atracció.

M.P – Per mi és un sentiment inexplicable, però que tots en més o menys mesura sentim.

S.C – Una mena d’ “afinitat” vers algú que no sents amb ningú més.

V.A – Jo crec que és un sentiment que va més enllà. És fruit de la nostra finitud. L’amor serveix per suplir la soledat de la persona. Tothom necessita amistat i estimació per molt freak que sigui.

Professora – Bé, com podeu veure hi ha moltes opinions diferents. L’hem definit com un sentiment, una afinitat, una necessitat, un fet injustificable. Però més concretament què és? No podria ser que fos simplement instintiu, per exemple?

J.S – Potser, simplement és un complement amb una altra persona que omple la soledat.

Professora – Però els teus pares no et complementent també?

M.C – La necessitat de sentir algú al costat per necessitat.

M.P – Es sent amor només amb les persones i en el sentiment.

S.D – Vols dir dependència d’algú altre?

Professora – Bé, d’acord. Ha quedat clar que no és fàcil definir el concepte. De fet, hi ha qui dubte de la seva existència. L’amor és correspost? Moltes vegades es parla de relacions sexuals sense amor? Això és cert? Passa en la vida quotidiana?

P.P – Tothom surt amb qui voldria? Oi que no? Doncs l’amor, una de les coses que té, és que no sempre és correspost; de fet, generalment és així. Potser per això és tan “especial”. Sempre volem allò que no tenim. Ara bé no amb tot ni amb tothom això és igual, és obvi. Respecte a les relacions sense amor, n’hi ha prou en fer una ullada a les revistes del cor. És que potser hi ha alguna relació que va més enllà dels diners? Amb això no vull dir que no existexi l’amor recíproc, que existeix, però es donen casos en què els instints ens sobrepassen.

M.V – Jo continuo pensant que l’amor surt de la soledat i també d’una necessitat que neix dels sentiments.

Professora – Ara centrem-nos en l’amor de parella, també denominat amor eròtic. És simplement sexe? No? Doncs que és realment? Amor, repeteixo, va ímplicitament associat amb sexe? De fet, el sexe no només és la còpula. És possible sostenir una relació sense sexe? La distància, l’entorn hi interfereix? Perquè ens sentim atrets? Què en penseu de totes aquestes qüestions?

V.A – Jo crec que existeixen els dos casos: amor sense sexe i sexe sense amor. L’atracció física és una de les motivacions, però no la única, tot i que és el pilar necessari per l’inici d’una relació.

T.V – D’altra banda, aquesta relació no pot tirar endavant sense conèixer l’altre. Hi ha amor quan t’agrada gairebé tot d’algú. Et pot agradar físicament, però si per caràcter sou incompatibles, l’amor “no tirarà endavant”.

M.C – Indubtablament primer és el físic i després el caràcter. Més endavant …

S.D – L’amor té més aviat caràcter mental; va més enllà del físic.

Professora – I què son aquelles papallones a l’estómac que s’associen a la figura de l’enamorat? Per què un continua estimant a un noi o una noia encara que aquest no senti el mateix? L’amor és a primera vista o progressiu? Quin és el “mecanisme” d’enamorament? Amb el temps es perd o no? Què ho provoca?

X.T – Bé, per mi, l’amor és tot un conjunt: atracció, sexe i el que sorgeix.

J.S – Estic d’acord amb la idea que una de les poques coses que en aquesta vida no es poden eliminar així com així és l’amor. L’amor és un conglomerat d’una atracció instantània a primera vista (encara que hagi passat un temps sense adonar-te’n) i una atracció progressiva (a llarg plaç).

M.V – L’amor pot ser fruit de la cultura en què vivim. Psicològicament som semblant els altres animals. Res ens fa pensar que nosaltres siguem especials. L’amor rau en el fet que ens han costat una història des de ben petits que deu ser mil·lenària.

Professora – Es diu que en els animals, l’amor és instintiu. En nosaltres, és una necessitat simplement psicològica?

V.A – Però llavors quina diferència establim entre sexe i amor?

S.C – Amor i sexe no és el mateix. El sexe rau en el físic, però tots tenim la sensació que va molt més enllà.

J.S – Els dofins, com nosaltres, també fan l’amor per plaer i no per instint. Com més complex i intel·ligent és el nostre cervell i més complexitat, sembla quedar palès que més fruïm amb l’amor. No sé si això se ni pot dir instint. A més, el plaer és fisiològic, Viatjem també per plaer, no?

Professora – Compte! Hi ha diferetns tipus de plaers. Canviant de tema, creieu que és cert que en els homes l’amor sempre s’associa amb sexe? És cert? Algú creu que hi pot haver amor en la distància sense haver-hi hagut mai relacions abans?

G.M – Hem de diferenciar dues coses, l’atracció física en la primera observació que és quan un subjectivament selecciona la bellesa i l’altre procés, que és l’amor. I en aquest últim, està demostrat científicament, l’enamorat no pot trobar defectes a l’altre; l’amor és cec, com algú deia.

S.C – D’acord, però algú pot estimar la Carmen de Mairena?

G.M – Imaginem una situació amb una relació on hi ha estima. És obvi que si no hi ha contacte aquest no es pot mantenir, ni tampoc si no hi ha comunicació. L’amor requereix això també.

H.C – Doncs jo he vist casos on l’amor simplement és pel xat …

Professora – De fet es diu que qui s’estima a distància és perquè hi hagut contacte abans. Pel que fa al mecanisme d’atracció, els científics parlen d’una segregació de feromones (olors al capdavall) que configuren unes partícules. Aquestes olors són molt diverses i hi ha casos en què s’atrauen com en les càrregues oposades dels àtoms. Colònies o perfums com l’Axe potencien això.

T.V – Cert, la pel·lícula el “Perfum” n’és un exemple.

Professora – Aquesta atracció de feromones, també es diu, que desapareix al cap de 3 anys. Per això, sovint es parla de la crisi dels tres anys.

S.D – Però no crec que tot sigui tan fàcil. L’atracció va més enllà. Receptor, hormones, el lloc, el moment, depèn de moltes coses.

X.T – No crec que l’entorn cultural condicioni tant com es diu. Hi ha fills de pares conservadors que són gays.

M.V – També hi ha un fort component biològic.

M.C – És obvi que entre home i dona hi ha un concepte diferent de l’amor. Al principi, l’home només es fixa en el físic.

S.C – Això és un mite amb prejudicis. No és pas així. Els homes també saben estimar.

X.T – Hi ha dones que també només es fixen amb el físic.

M.P – Si un home se’n fa tres en una nit és un crac, en canvi si una dona fa el mateix, serà de tot menys bonica o crac.

T.V – Només cal passar-se per blogs on es parli d’aquests temes. Les diferències són evidents.

P.P – I ara que ja ens hem endinsat tant en el tema, per què som capaços de desenarmorar-nos d’aquesta atracció tant irracional? En definitiva, això ja podria ser un altre debat, tant o més llarg que aquest.

FI DEL DEBAT


Debat sobre l’amor – 1B2

Abril 12, 2008

L’amor és un estat afectiu (sentiments, emocions i passions), és a dir, un instrument del nostre psiquisme que ens fa viure i veure la vida des de la nostra intimitat individual.

Cadascú, doncs, té uns sentiments, unes emocions i passions pròpies, que el fan ser d’una manera diferent a les altres persones.

L’estat afectiu per excel·lència és l’amor, sovint un sentiment estable i controlat, però a vegades, una passió reaccionaria i desbocada.

Avui, a la classe hem fet un debat sobre l’amor, i hem intentat posar en comú les diferents maneres de veure’l, viure’l i entendre’l.

Primer hem intentat fer una definició del que entenem per “amor” i a continuació n’hem anat tractant els tòpics, tabús i apartats.

L’amor és cosa de dos, de l’home o noi, i de la dona o noia. Per tant l’amor té dos punts de vista diferents. A la classe s’han mantingut aquestes distàncies en moltes opinions entre els nois i les noies, però tot i així hem pogut arribar a conclusions en comú.

 

El que s’ha dit al debat és el següent:

 

Què és l’amor? És només una atracció física?

          Són les pessigolles a la panxa que sents quan veus l’altra persona!

          L’amor és una connexió entre dues persones

          L’amor no és només una atracció física, perquè sinó caducaria al cap de poc, i en canvi, molts casos demostren que l’amor pot ser vitalici (de tota una vida), fins i tot etern (qui sap, potser l’amor va començar abans que coneguéssim l’altre/a, molt abans de néixer – amor predestinat – i durarà molt temps després de la nostra mort. I així, continuant aquesta visió tan “romàntica”, les nostres ànimes continuaran el que els nostres cossos van haver de deixar… qui sap!!).

          L’amor, a part de ser un sentiment, és una necessitat de compartir-ho tot amb la teva parella.

Quina diferència hi ha entre l’amor i l’amistat?

          L’amor que comença com una passió, acaba essent, amb el pas del temps, una relació d’amistat.

          Però l’amor i l’amistat són diferents, són diferenciables perquè distingim entre l’amistat amb els nostres amics, de l’amor que sentim cap a la nostra parella, perquè són tipus de relacions diferents. Tots dos, són tipus d’amor, però d’orígens i naturalesa diferents.

És necessària l’amistat perquè hi hagi amor?

          És difícil que una relació pugui perdurar sense amistat. Si no hi hagués amistat (diàleg, complicitat), aquella atracció inicial (la guspira que encén el foc) no s’acabaria de concretar en amor.

          L’amistat és necessària perquè per molt que t’atregui algú pel seu físic, si no et cau bé és impossible que hi hagi amor.

          Abans que l’amor hi ha d’haver l’amistat. Hi ha moltes parelles que han estat amics des que eren petits, i en un moment concret s’han agradat.

L’amor i el sexe són el mateix?

          El sexe no és intrínsec de l’amor. Que s’estimi a una persona no vol dir que aquest amor s’hagi de traduir en sexe. Hi ha moltes parelles incapacitades per a tenir relacions sexuals, però que en canvi s’estimen.

          Tot i així, el sexe és la màxima expressió de l’amor, on es porta al límit del plaer tot aquell batibull de sentiments, d’amor, amistat, complicitat… (fondre’s en un de sol).

          El sexe però, no és determinant, sinó que és un complement més de l’amor, i per tant, pot ser-hi o no ser-hi.

          La visió dels sexe sovint es deteriora o es distorsiona per culpa de la “pressió social” (la imatge popular) o la divulgació per part dels mitjans de comunicació, (cine, música) d’una imatge del sexe distorsionada, sovint masclista (l’home és qui domina la situació):

             . El sexe és una obsessió dels nois. Hi pensen més. I aquesta reputació se l’han guanyada ells.

             . Si un “tiu” “ho fa” amb 3 noies en una nit, aleshores ha fet un gran mèrit; és tot un “mascle”. Però si en canvi és una noia, llavors se la tracta de “puta”.

          Aquests tòpics no són sempre veritat, perquè no tots els nois (ni molt menys) són així. Cadascú, tant nois com noies, té una visió del sexe diferent.

L’amor està canviant respecte anys anteriors?

          El fet de tenir parella és cada cop més prematur. Hi ha “nens” de 12 anys que ja tenen parella! Nosaltres no érem pas així!!

          Això potser és culpa de la explotada difusió de l’amor i el sexe (TV, internet…)

          Tenir parella, en molts casos i cada cop més, no té res a veure amb l’amor. Com que tothom té parella, tu també n’has de tenir, encara que no t’agradi ell o ella. Tan te fa qui sigui.

Té importància el físic? Es tenen perfils preconcebuts a l’hora de triar parella?

          Sí, primer el que busques és el físic, després el caràcter, i en tercer lloc l’interior.

          No, el físic no és el més important.

          Sí (a la segona pregunta), sempre t’agrada el mateix tipus de persona.

          Si t’agrada el mateix tipus de persona pot ser que sigui perquè encara no hagis superat la primera relació

 

En aquest moment ha sonat la sirena hi hem hagut de posar punt final al debat. Crec però, que l’acabament l’hauríem d’escriure amb punts suspensius, ja que el final ha estat obert. Hem parlat de moltes coses sobre l’amor, però n’hem deixat moltes altres a l’aire, pendents, i moltes que ni tant sols n’hem fet esment. Segurament al llarg de la vida, totes aquestes inquietuds aniran sorgint i s’aniran aprofundint i concretant amb l’experimentació de l’amor, i sempre, en aquests casos, és bo de poder-los posar en comú, ja sigui en un debat a la classe de filo, o bé amb la nostra parella!

 

 

Adriana Llorà, Isaac Cos