… l’amor es pot viure moltes vegades – o no viure’s mai – però la mort només es viu un cop, i per força. Hi ha moltes maneres d’estimar i també moltes maneres de morir, però només en podem escollir una, cadascú la seva. I de fet, tenim tota la vida per planificar-la virtualment amb la nostra imaginació, si més no, perquè, a vegades, saber com es vol morir pot ajudar a saber com es vol viure.
… el que és una realitat molt trista és que la mort vingui produïda per la manca d’amor (com en una guerra <<fes l’amor i no la guerra>>!).
Potser la mort és una fase més de la nostra existència. Potser ni la vida és tan curta ni la mort és eterna. Potser l’amor és molt més tenaç que els pètals d’una rosa. Potser l’únic que és etern és l’amor (perquè l’amor és el que fa que no desapareixem, és un lligam molt més fort que la vida i la mort, és el que ens permet perdurar en el temps. L’amor es transmet de generació en generació; és la nostra herència més valuosa. Potser aquest amor que donem és la part de nosaltres que mai desapareixerà).
Potser …
Potser tot això tant difícil de predir ho podrem saber amb certesa algun dia … i de moment, mentre esperem aquest dia, sigui més senzill fer-nos-en una idea amb un pom de roses sobre la creu d’algú que ja no és, però que potser, encara existeix.
Avui a la classe de psicologia hem fet una debat sobre si és justificable l’experimentació amb animals. La majoria hem cregut que no era ètic aquest comportament. A mi personalment m’ha sorprès un text que hem llegit: <<Vivisecció significa tallar en canal o esberlar un animal mentre és viu. La polèmica sobre la vivisecció va acompanyar la fisiologia experimental des del seu inici. Un dels seus fundadors, François Magendies, era un viviseccionista entusiasta i desorganitzat. Donava les seves classes a base d’esberlar i esquarterar animals vius (cadells de gos) sense parar i sense el mínim empatx…>> Sincerament m’ha semblat un comportament molt poc inhumà.
És cert que aquests experiments que ens han ajudat a evitar moles dolors, tan en els humans com en els mateixos animals. Però aquests experiments provoquen un dolor agreujant sobre l’animal.
Quins dilemes planteja la investigació amb animals?
(La fotografia és realment macabre. Sang freda s’ha de tenir per cometre aquestes barbaritats i les persones que ho fan vergonya se n’haurien de donar)
Aquí teniu un vídeo. Sincerament mireu-lo. Qui comet aquestes barbaritats no és ni digne de ser anomenat persona. Quans veus això et fa venir ganes de plorar i ràbia, i al mateix temps impotència de no poder aturar-ho:
Aquesta és una notícia que l’altre dia sortia publicada al Diari “El país” i que m’ha semblat interessant per penjar al blog i perquè tothom la pugui llegir.
Rowan tiene cinco años. Es alegre y cariñoso, pero se aparta cuando lo tocan y grita a menudo. Rowan es autista. Su padre, un escritor británico, utiliza un sistema nuevo para abrir la mente de su hijo: montar con él a caballo.
El nacimiento de Rowan fue normal, todo iba bien, pero algo no va bien; el niño comienza a retroceder. Pierde el habla, y después se aparta si lo tocan. Tiene miedo de cosas que no lo dan. Parece no notar tu presencia, y su indiferencia hace que te sientas despreciado.
Su sistema nervioso se ve reacorrido por súbitas tormentas, que le hacen gritar de pánico y de dolor. A los 4 o 5 años, los intentos de otros niños de hacerse amigos susyos son rechazados. La conversación lo pone nervioso porque no sabe que responder. Esto es el autismo.
En un granja de Tejas, un padre británico cree que ha encontrado la forma de llegar a la mente de su hijo autista. El niño ha aprendidio a hablar gracias a su relación con un caballo. Controla sus rabietas, expresa sus sentimientos, sabe matemáticas y deletrea cualquier palabra.
Esta familia está preparada para combatir los misterios de este trastorno, Kristin Neff, la madre, es psicóloga evolutiva en la Universidad de Tejas. Rupert Isaacson, el padre, es un escritor de discursos políticos que antes se dedicaba a adiestrar caballos, y se ha pasado la vida llamando la atención sobre las injusticias. El niño nació sin problemas pero poco a poco fue perdiendo las palabras que sabía decir y su madre sospechó que algo pasaba. Sólo ahora es consciente de los tópicos sobre el autismo y que no se basan en investigaciones como es debido. No se sabe que causa el autismo, se sospecha de genes y toxinas. El cerebro está “cableado” de modo diferente.
Una casualidad llevó a la familia a intentar esta terapia con los caballos. Un día se escapó atravesando una valla y se fue con los caballos del vecino. Betsy es un quisquillosa yegua que no se lo piensa dos veces a la hora de soltar un par de cocdes en la cara de una caballo que la moleste o de irse directa al establo con un jinete incompetente a cuestas. Pero en esta ocasión
estaba con la cabeza tocando el suelo, sometiéndose a un niño de dos años que no paraba de balbucear. Este fue el comienzo, el niño sobre el caballo era capaz de expresar lo que quería, rápido o lento, al agua o a los árboles, de darle un abrazo a Betsy. A lomos de la yegua se tranquilizaba, no tenía berrinches, gritos o contorsiones. Para entonces, los logopedas daban a Rowan por perdido y decían que ya no podían seguir ayudándolo más. El padre buscando información para su libro “la Tierrra sanadora” sobre los bosquimanos, encuentra ayuda en sus conocimientos. Aún va más allá, Mongolia es el destino que busca para su hijo, aquí combina caballos y chamán ( el que sabe). Su idea es montar a caballo con Rowan, recorrer Mongolia de un curandero a otro y bañarle en aguas sagradas. El periplo finalizará en una de las regiones más remotas de la Tierra, donde los chamanes son particularmente poderosos. Esta experiencia quieren que sirva a otros. Una escuela con caballos, en Tejas, una educación diferente, fomentar el método en todo el mundo. Pero queda mucho por hacer, estamos en el Edad Media en conocimientos sobre el autismo, la historia sobre el niño y los caballos quizás ayuden un poco.
Som el reflex de la nostra imatge? O som la nostra imatge reflectida?
És a dir: Som el que es veu al mirall? O som el que ensenyem al mirall?
* En altres paraules: La nostra identitat està al servei i al judici de l’opinió dels altres (som tal i com els altres ens veuen), o pel contrari nosaltres som qui som i no ens ha d’influenciar l’opinió de la gent ?
Tenim una identitat col·lectiva o individual?
La nostra identitat és col·lectiva en la mesura en que ens assemblem amb els altres,
o la nostra identitat és individual en la mesura en que ens diferenciem dels altres?
En resum: podríem viure sense miralls? O, pel contrari, sense miralls la nostra vida estaria tan poc delimitada que ens perdríem… (calen sempre punts de referència)?
Per tant: És necessària la comparació per conèixer-nos?
Com a resposta a totes aquestes preguntes, diria que, sovint, regulem el nostre criteri en funció de la comparació amb els nostres iguals. Però la qüestió és: cal que preguntem “qui som” a les altres persones, o ens ho hem de preguntar a nosaltres mateixos?: A vegades portem un model de vida condicionat per les modes i la publicitat, i perdem de vista – o ens oblidem – de la nostra manera de ser i dels nostres principis. Penso que és important formar part d’un col·lectiu, però sempre i quant sapiguem mantenir els nostres valors individuals que ens diferencien. Com diu la dita: <<qui perd els seus principis perd la seva identitat>>.
*[nosaltres mateixos només podem veure la nostra imatge a través d’un mirall, però aquesta imatge no és la mateixa que les altres persones veuen en nosaltres; en el mirall queda reflectit la forma, en canvi, la gent que ens coneix veu també el nostre contingut].
Si no us dic cap a on està orientada aquesta foto mai em sabreu dir si estem el vespre o bé el dia ja despunta amb els seus primers raigs:
Perquè l’alba i la posta de sol s’assemblen tant?
El naixement i la mort també s’assemblen doncs?
Què hi ha més enllà, la foscor o la llum?
En realitat ningú ha tornat per respondre’m, perquè no ha volgut o perquè no ha pogut. Això tampoc ho sé. Què som doncs? Una interfase de tot plegat? Ja n’és de complicada la vida!
PAU PUIGDEVALL COSTA
1BC
pd: per cert és una posta de sol a Fontalba, una espectacular prat molt proper al Puigmal (2913m.) que hi ha en un dels camins que van a la vall de Núria.
Aquest és un blog per enviar curiositats, comentaris, preguntes, idees, que estiguin relacionades amb les classes de filosofia a batxillerat.
Per enviar comentaris, preguntes, idees, o altres informacions d'interès per a les classes, heu de clicar on diu comentaris i escriure el vostre nom.
Publicat per filosofiabatxillerat 
Publicat per filosofiabatxillerat 
Publicat per filosofiabatxillerat 
