Fotofilosofia

Formular la pregunta correcte és més important que la resposta correcte a una pregunta equivocada?

Anna Rius Marsillach

1B2

Què és l’epistemologia?

Un pas de formiga en l’autisme

Aquesta és una notícia que l’altre dia sortia publicada al Diari “El país” i que m’ha semblat interessant per penjar al blog i perquè tothom la pugui llegir.

Rowan tiene cinco años. Es alegre y cariñoso, pero se aparta cuando lo tocan y grita a menudo. Rowan es autista. Su padre, un escritor británico, utiliza un sistema nuevo para abrir la mente de su hijo: montar con él a caballo.
El nacimiento de Rowan fue normal, todo iba bien, pero algo no va bien; el niño comienza a retroceder. Pierde el habla, y después se aparta si lo tocan. Tiene miedo de cosas que no lo dan. Parece no notar tu presencia, y su indiferencia hace que te sientas despreciado.
Su sistema nervioso se ve reacorrido por súbitas tormentas, que le hacen gritar de pánico y de dolor. A los 4 o 5 años, los intentos de otros niños de hacerse amigos susyos son rechazados. La conversación lo pone nervioso porque no sabe que responder. Esto es el autismo.
En un granja de Tejas, un padre británico cree que ha encontrado la forma de llegar a la mente de su hijo autista. El niño ha aprendidio a hablar gracias a su relación con un caballo. Controla sus rabietas, expresa sus sentimientos, sabe matemáticas y deletrea cualquier palabra.
Esta familia está preparada para combatir los misterios de este trastorno, Kristin Neff, la madre, es psicóloga evolutiva en la Universidad de Tejas. Rupert Isaacson, el padre, es un escritor de discursos políticos que antes se dedicaba a adiestrar caballos, y se ha pasado la vida llamando la atención sobre las injusticias. El niño nació sin problemas pero poco a poco fue perdiendo las palabras que sabía decir y su madre sospechó que algo pasaba. Sólo ahora es consciente de los tópicos sobre el autismo y que no se basan en investigaciones como es debido. No se sabe que causa el autismo, se sospecha de genes y toxinas. El cerebro está “cableado” de modo diferente.
Una casualidad llevó a la familia a intentar esta terapia con los caballos. Un día se escapó atravesando una valla y se fue con los caballos del vecino. Betsy es un quisquillosa yegua que no se lo piensa dos veces a la hora de soltar un par de cocdes en la cara de una caballo que la moleste o de irse directa al establo con un jinete incompetente a cuestas. Pero en esta ocasión
estaba con la cabeza tocando el suelo, sometiéndose a un niño de dos años que no paraba de balbucear. Este fue el comienzo, el niño sobre el caballo era capaz de expresar lo que quería, rápido o lento, al agua o a los árboles, de darle un abrazo a Betsy. A lomos de la yegua se tranquilizaba, no tenía berrinches, gritos o contorsiones. Para entonces, los logopedas daban a Rowan por perdido y decían que ya no podían seguir ayudándolo más. El padre buscando información para su libro “la Tierrra sanadora” sobre los bosquimanos, encuentra ayuda en sus conocimientos. Aún va más allá, Mongolia es el destino que busca para su hijo, aquí combina caballos y chamán ( el que sabe). Su idea es montar a caballo con Rowan, recorrer Mongolia de un curandero a otro y bañarle en aguas sagradas. El periplo finalizará en una de las regiones más remotas de la Tierra, donde los chamanes son particularmente poderosos. Esta experiencia quieren que sirva a otros. Una escuela con caballos, en Tejas, una educación diferente, fomentar el método en todo el mundo. Pero queda mucho por hacer, estamos en el Edad Media en conocimientos sobre el autismo, la historia sobre el niño y los caballos quizás ayuden un poco.

 

 

Anna Rius

 

Feliç 2008!

ESTUDIEM PER QUÈ APRENEM O APRENEM PER QUÈ ESTUDIEM?

 

ESTUDIEM PER QUÈ APRENEM O APRENEM PER QUÈ ESTUDIEM?

Jordi Travesas Brosa

1B3

Qui som?

Som el reflex de la nostra imatge? O som la nostra imatge reflectida?

És a dir: Som el que es veu al mirall? O som el que ensenyem al mirall?

 

* En altres paraules: La nostra identitat està al servei i al judici de l’opinió dels altres (som tal i com els altres ens veuen), o pel contrari nosaltres som qui som i no ens ha d’influenciar l’opinió de la gent ?

Tenim una identitat col·lectiva o individual?

La nostra identitat és col·lectiva en la mesura en que ens assemblem amb els altres,

o la nostra identitat és individual en la mesura en que ens diferenciem dels altres?

En resum: podríem viure sense miralls? O, pel contrari, sense miralls la nostra vida estaria tan poc delimitada que ens perdríem… (calen sempre punts de referència)?

Per tant: És necessària la comparació per conèixer-nos?

Com a resposta a totes aquestes preguntes, diria que, sovint, regulem el nostre criteri en funció de la comparació amb els nostres iguals. Però la qüestió és: cal que preguntem “qui som” a les altres persones, o ens ho hem de preguntar a nosaltres mateixos?: A vegades portem un model de vida condicionat per les modes i la publicitat, i perdem de vista – o ens oblidem – de la nostra manera de ser i dels nostres principis. Penso que és important formar part d’un col·lectiu, però sempre i quant sapiguem mantenir els nostres valors individuals que ens diferencien. Com diu la dita: <<qui perd els seus principis perd la seva identitat>>.

*[nosaltres mateixos només podem veure la nostra imatge a través d’un mirall, però aquesta imatge no és la mateixa que les altres persones veuen en nosaltres; en el mirall queda reflectit la forma, en canvi, la gent que ens coneix veu també el nostre contingut].

Isaac Cos Usano 1B2

UN NOU DIA O UNA NOVA VESPRADA?

Si no us dic cap a on està orientada aquesta foto mai em sabreu dir si estem el vespre o bé el dia ja despunta amb els seus primers raigs:

Perquè l’alba i la posta de sol s’assemblen tant?

El naixement i la mort també s’assemblen doncs?

Què hi ha més enllà, la foscor o la llum?

En realitat ningú ha tornat per respondre’m, perquè no ha volgut o perquè no ha pogut. Això tampoc ho sé. Què som doncs? Una interfase de tot plegat? Ja n’és de complicada la vida!

 

PAU PUIGDEVALL COSTA

1BC

pd: per cert és una posta de sol a Fontalba, una espectacular prat molt proper al Puigmal (2913m.) que hi ha en un dels camins que van a la vall de Núria.

 

Els ximpancès tenen més bona memòria numèrica que els humans

PER QUÈ SOM TAN COMPLICATS? – La vida psíquica

Per començar m’agradaria valorar la memòria. Tot i que la definim com una capacitat, jo crec que no només és una retenció d’informació, sinó també alguna cosa que va més enllà, que ens fa especials, que ens caracteritza com a éssers humans racionals, tot i que això, i ja s’ha vist en la història, pot ser relatiu. Es sap que certs animals també poden recordar coses, però aquests no posseeixen el mateix grau de desenvolupament i, a més, aquesta memòria no hi té una importància tant essencial en la seva relació social i de l’entorn. També forma part de la comunicació, de l’enginy, de la nostra valoració de l’entorn i en definitiva de la intel·ligència. Quan parlo d’aquest tipus de memòria amb refereixo a la significativa, no pas a la mecànica, que resulta més complexa d’analitzar i en la qual la repetició, l’atenció i els sentiments també hi tenen alguna cosa a veure.

Però a part de tot això què fa que pugem assimilar aquests “bytes” d’informació i aquests “mems” de cultura? Doncs la resposta, com moltes vegades, l’hem de cercar en una explicació científica obtinguda a partir de la investigació. La memòria conté tres processos encadenats que són la codificació de la informació, el seu emmagatzament i finalment la seva recuperació en un moment posterior. Cal destacar que la informació “arxivada” desapareix progressivament, és a dir, cau en l’oblit, si el cervell no rep nous estímuls per activar el record. No obstant, l’oblit absolut no es produeix mai ja que sempre resten uns conceptes, que es veuen alterats per afeccions com l’alzeimer. El perquè no som capaços de retindre tota la informació llavors és senzill, ja que no sempre tornem a tractar temes sobre els quals hem parlat en el passat. A més, si aquest grau de memorització fos possible a algú, això podria suposar un greu impacte en la seva vida psíquica, amb greus alteracions properes a embogir. Tantes coses en un mateix lloc provocarien una densitat, un col·lapse a la pròpia ment i a la consciència. La naturalesa, amb la seva selecció natural ja ha configurat majoritàriament uns éssers que saben seleccionar la informació més destacable i utilitzar-la. Per altra banda, tenim l’altre extrem. Si una persona no és capaç de recordar absolutament res del que ha viscut pot tenir seriosos problemes; no només per aprovar examens, sinó també per fer certes accions, per la seva salut i per la seva situació social. És difícil imaginar-se una persona que no sàpiga ni d’on vé ni on va. L’oblit, ja s’ha demostrat moltes vegades, és inclús pitjor que la mateixa mort. Però és també gràcies a ell que en certa mesura podem seguir endavant subsistint i substituint les joguines de la infància per nous coneixements més útils.

De ben segur, sense la memòria ni l’oblit, la vida humana no seria com és ara: amb les seves evolucions i progressos, amb els seus fracassos i desgràcies. No hauríem tingut mai ni la possessió de saber ni l’anhel de saber i qui sap si mai hauríem reflexionat sobre el que som, el que creiem i l’existència d’aquesta memòria tan important per a la nostra vida.

Pau Puigdevall. 1BC

FOTOFILOSOFIA 2

Autor: Jordi Vegas - 1B3 Socials