Avui a la classe de psicologia hem fet una debat sobre si és justificable l’experimentació amb animals. La majoria hem cregut que no era ètic aquest comportament. A mi personalment m’ha sorprès un text que hem llegit: <<Vivisecció significa tallar en canal o esberlar un animal mentre és viu. La polèmica sobre la vivisecció va acompanyar la fisiologia experimental des del seu inici. Un dels seus fundadors, François Magendies, era un viviseccionista entusiasta i desorganitzat. Donava les seves classes a base d’esberlar i esquarterar animals vius (cadells de gos) sense parar i sense el mínim empatx…>> Sincerament m’ha semblat un comportament molt poc inhumà.

És cert que aquests experiments que ens han ajudat a evitar moles dolors, tan en els humans com en els mateixos animals. Però aquests experiments provoquen un dolor agreujant sobre l’animal.

L’Anna ens ha dit que existia la declaració universal dels drets dels animals, i l’he buscada per curiositat. Si us interessa: http://www.elsverds.com/GDAdeclaraciouniversal.html

Què en penseu vosaltres?

Quins dilemes planteja la investigació amb animals?

(La fotografia és realment macabre. Sang freda s’ha de tenir per cometre aquestes barbaritats i les persones que ho fan vergonya se n’haurien de donar)

Aquí teniu un vídeo. Sincerament mireu-lo. Qui comet aquestes barbaritats no és ni digne de ser anomenat persona. Quans veus això et fa venir ganes de plorar i ràbia, i al mateix temps impotència de no poder aturar-ho:

Anna Rius

Aquesta és una notícia que l’altre dia sortia publicada al Diari “El país” i que m’ha semblat interessant per penjar al blog i perquè tothom la pugui llegir.

Rowan tiene cinco años. Es alegre y cariñoso, pero se aparta cuando lo tocan y grita a menudo. Rowan es autista. Su padre, un escritor británico, utiliza un sistema nuevo para abrir la mente de su hijo: montar con él a caballo.
El nacimiento de Rowan fue normal, todo iba bien, pero algo no va bien; el niño comienza a retroceder. Pierde el habla, y después se aparta si lo tocan. Tiene miedo de cosas que no lo dan. Parece no notar tu presencia, y su indiferencia hace que te sientas despreciado.
Su sistema nervioso se ve reacorrido por súbitas tormentas, que le hacen gritar de pánico y de dolor. A los 4 o 5 años, los intentos de otros niños de hacerse amigos susyos son rechazados. La conversación lo pone nervioso porque no sabe que responder. Esto es el autismo.
En un granja de Tejas, un padre británico cree que ha encontrado la forma de llegar a la mente de su hijo autista. El niño ha aprendidio a hablar gracias a su relación con un caballo. Controla sus rabietas, expresa sus sentimientos, sabe matemáticas y deletrea cualquier palabra.
Esta familia está preparada para combatir los misterios de este trastorno, Kristin Neff, la madre, es psicóloga evolutiva en la Universidad de Tejas. Rupert Isaacson, el padre, es un escritor de discursos políticos que antes se dedicaba a adiestrar caballos, y se ha pasado la vida llamando la atención sobre las injusticias. El niño nació sin problemas pero poco a poco fue perdiendo las palabras que sabía decir y su madre sospechó que algo pasaba. Sólo ahora es consciente de los tópicos sobre el autismo y que no se basan en investigaciones como es debido. No se sabe que causa el autismo, se sospecha de genes y toxinas. El cerebro está “cableado” de modo diferente.
Una casualidad llevó a la familia a intentar esta terapia con los caballos. Un día se escapó atravesando una valla y se fue con los caballos del vecino. Betsy es un quisquillosa yegua que no se lo piensa dos veces a la hora de soltar un par de cocdes en la cara de una caballo que la moleste o de irse directa al establo con un jinete incompetente a cuestas. Pero en esta ocasión
estaba con la cabeza tocando el suelo, sometiéndose a un niño de dos años que no paraba de balbucear. Este fue el comienzo, el niño sobre el caballo era capaz de expresar lo que quería, rápido o lento, al agua o a los árboles, de darle un abrazo a Betsy. A lomos de la yegua se tranquilizaba, no tenía berrinches, gritos o contorsiones. Para entonces, los logopedas daban a Rowan por perdido y decían que ya no podían seguir ayudándolo más. El padre buscando información para su libro “la Tierrra sanadora” sobre los bosquimanos, encuentra ayuda en sus conocimientos. Aún va más allá, Mongolia es el destino que busca para su hijo, aquí combina caballos y chamán ( el que sabe). Su idea es montar a caballo con Rowan, recorrer Mongolia de un curandero a otro y bañarle en aguas sagradas. El periplo finalizará en una de las regiones más remotas de la Tierra, donde los chamanes son particularmente poderosos. Esta experiencia quieren que sirva a otros. Una escuela con caballos, en Tejas, una educación diferente, fomentar el método en todo el mundo. Pero queda mucho por hacer, estamos en el Edad Media en conocimientos sobre el autismo, la historia sobre el niño y los caballos quizás ayuden un poco.

Anna Rius

Per començar m’agradaria valorar la memòria. Tot i que la definim com una capacitat, jo crec que no només és una retenció d’informació, sinó també alguna cosa que va més enllà, que ens fa especials, que ens caracteritza com a éssers humans racionals, tot i que això, i ja s’ha vist en la història, pot ser relatiu. Es sap que certs animals també poden recordar coses, però aquests no posseeixen el mateix grau de desenvolupament i, a més, aquesta memòria no hi té una importància tant essencial en la seva relació social i de l’entorn. També forma part de la comunicació, de l’enginy, de la nostra valoració de l’entorn i en definitiva de la intel·ligència. Quan parlo d’aquest tipus de memòria amb refereixo a la significativa, no pas a la mecànica, que resulta més complexa d’analitzar i en la qual la repetició, l’atenció i els sentiments també hi tenen alguna cosa a veure.

Però a part de tot això què fa que pugem assimilar aquests “bytes” d’informació i aquests “mems” de cultura? Doncs la resposta, com moltes vegades, l’hem de cercar en una explicació científica obtinguda a partir de la investigació. La memòria conté tres processos encadenats que són la codificació de la informació, el seu emmagatzament i finalment la seva recuperació en un moment posterior. Cal destacar que la informació “arxivada” desapareix progressivament, és a dir, cau en l’oblit, si el cervell no rep nous estímuls per activar el record. No obstant, l’oblit absolut no es produeix mai ja que sempre resten uns conceptes, que es veuen alterats per afeccions com l’alzeimer. El perquè no som capaços de retindre tota la informació llavors és senzill, ja que no sempre tornem a tractar temes sobre els quals hem parlat en el passat. A més, si aquest grau de memorització fos possible a algú, això podria suposar un greu impacte en la seva vida psíquica, amb greus alteracions properes a embogir. Tantes coses en un mateix lloc provocarien una densitat, un col·lapse a la pròpia ment i a la consciència. La naturalesa, amb la seva selecció natural ja ha configurat majoritàriament uns éssers que saben seleccionar la informació més destacable i utilitzar-la. Per altra banda, tenim l’altre extrem. Si una persona no és capaç de recordar absolutament res del que ha viscut pot tenir seriosos problemes; no només per aprovar examens, sinó també per fer certes accions, per la seva salut i per la seva situació social. És difícil imaginar-se una persona que no sàpiga ni d’on vé ni on va. L’oblit, ja s’ha demostrat moltes vegades, és inclús pitjor que la mateixa mort. Però és també gràcies a ell que en certa mesura podem seguir endavant subsistint i substituint les joguines de la infància per nous coneixements més útils.

De ben segur, sense la memòria ni l’oblit, la vida humana no seria com és ara: amb les seves evolucions i progressos, amb els seus fracassos i desgràcies. No hauríem tingut mai ni la possessió de saber ni l’anhel de saber i qui sap si mai hauríem reflexionat sobre el que som, el que creiem i l’existència d’aquesta memòria tan important per a la nostra vida.

Pau Puigdevall. 1BC

A continuació, podeu observar una sèrie d’efectes visuals curiosos que serviran d’ampliació els que vam fer a classe i que ens faran arribar segurament a la conclusió que la nostra percepció compleix una sèrie de lleis i, per tant, conté una sèrie de limitacions.

Informació obtinguda per: Marc Ayguabella (1BT)

Penjat per: Pau Puigdevall (1BC)

Afegim alguns efectes més:

Un dels estats i processos psíquics més importants és la percepció. A través d’ella configurem les sensacions que rebem del món extern i donem sentit al que ens envolta.

Algunes de les característiques de la percepció són les següents:

És una capacitat que compartim amb la resta dels animals i ens permet adaptar-nos a l’entorn. És selectiva, escull el que l’interessa i passa per alt altres detalls. En aquest procés de selecció intervé activament una altra capacitat psíquica important, l’atenció. Per dir-ho d’alguna manera només qui està atent pot destriar el gra de la palla. Té límits o llindars, que depenen en major o menor grau dels diferents individus i espècies, per exemple podem percebre el so d’un tic-tac d’un rellotge a sis metres de distància en una habitació sense cap altra soroll. Tendeix a la constància, malgrat els objectes es moguin o traslladin, la percepció ens permet considerar-los com invariables. A més a més, té unes lleis que han estat estudiades pels psicòlegs de la Gestalt, com la pregnància i la bona figura; la primacia; la simplicitat; la semblança…

S’ha de tenir en compte però que la percepció està molt influenciada per factors externs i interns. Les expectatives, imaginació… poden modificar la percepció i proporcionar una visió de la realitat distorsionada. Percebem el que esperem, volem o desitgem veure.

“¿Percep l’humà les coses com són, tal qual? Evidentment, no; o si més no, no sempre. Moltes vegades ens equivoquem quan creiem reconèixer un amic, i els passatemps basats en il·lusions òptiques ens fan veure com a desiguals o corbes, línies que objectivament són d’igual longitud i completament rectes.

Les il·lusions perceptives, òptiques, tàctils o auditives ens mostren de forma clara que la nostra percepció de la realitat no sempre és fidel…. Ens podríem preguntar a nivell filosòfic, fins i tot, si els colors que veiem són en veritat una propietat real de les coses, o si, al contrari, són qualitats que el nostre cervell “fabrica”, per dir-ho d’alguna manera, en ser estimulats els receptors visuals per ones electromagnètiques de certa longitud.

…un empirista anglès del segle XVII, John Locke, denominà aquestes qualitats – el color, l’olor o el so- qualitats secundàries, o qualitats que no pertanyen pròpiament a les coses mateixes, sinó a la nostra manera de percebre-les o de ser afectats per elles. Al segle passat, l’il·lustre fisiòleg alemany Johanes Müller va posar també de manifest que un mateix estímul físic origina sensacions distintes segons el sentit al qual s’apliqui. Per exemple, una agulla calenta que estimula un dels anomenats punts freds de la pell dóna lloc a una sensació de fred, mentre que, per altra banda, una agulla freda provoca una impressió de calor si s’aplica sobre un dels punts de calor. Parlant en termes més vulgars, tots sabem que un cop a l’ull, a més del dolor que provoca, ens fa “veure la padrina”, mentre que el mateix cop donat a l’orella provoca, entre altres coses, un zum-zum persistent.

No; certament, l’humà no veu les coses tal com són en si mateixes, sinó tal com són per a ell. Deia un vell sofista grec, Protàgores d’Abdera, que l’home és la mesura de totes les coses, de les que són i de les que no són; i una cosa així sembla succeir, veritablement, amb l’activitat perceptiva humana.”

J.L. Pinillos La mente humana Ed. Salvat

INTENTA FER DESAPARÈIXER LA TACA MIRANT FIXAMENT EL PUNT DEL MIG….

JEJE

Adrià Vidal

Adrià vidal