Estem fets per a treballar?

Aquest és el llibre que us vaig comentar a classe: Bon dia Mandra. Estratègies per sobreviure a la feina
de Corinne Maier, Editorial:Edicions 62 Pàgines: 128
“L’art d’escaquejar-se ja té nova Bíblia”, El País “Corinne Maier és l’heroïna de la contracultura” The New York Times
Nº 1 EN VENDES
El llibre que està canviant el món! Assaig d’estar per casa o manual de negocis? Ni una cosa ni l’altra. Bon dia, mandra pretén dir la veritat, tota la veritat, no aquella que alguns ens volen fer creure. Aquí la tenim: avui en dia ja ningú no creu en l’empresa. Per molt que s’amagui, la desconfiança i la desmotivació són pròpies de tots els treballadors del món, que, com a bufons d’una màquina absurda i grotesca, només desitgen una cosa: cobrar el seu sou a final de mes. I si la realitat és aquesta, aleshores què cal fer? Sobretot, RES!, afirma aquest llibre. Sigueu individualistes i ineficaços i feu el mínim possible mentre esperem que tot això s’enfonsi aviat. Bon dia, mandra només té un objectiu clar: desmoralitzar-vos, en el sentit de fer-vos perdre la moral. Us ajudarà a no tenir cap mena d’escrúpol en la vostra feina i a servir-vos de l’empresa en la qual treballeu, ja que fins ara ha estat ella la que s’ha servit de vosaltres. Cínic i provocador, aquest llibre descriu la realitat actual del món laboral i estableix una estratègia de supervivència en un món, el de l’empresa, absurd i sense pietat.
“Maliciós i provocador, Bon dia, mandra és el best seller de l’any.”, Le Nouvel Observateur “Un text intel·ligent que crida a la lluita contra l’empresa.”, The Guardian

—————————————————————

Segons Lafargue (gendre de K. Marx): “El dret al treball no és res més que el dret a la misèria”. Amb tot, s’ha de tenir en compte que els que viuen en la misèria més miserable, tenir un treball els pot ajudar a sobreviure i molt sovint a malviure. O no?

“La nostra època és, diuen, el segle del treball; és efectivament el segle del dolor, de la misèria i de la corrupció.” (…)

“Si, desarelant del cor el vici que la domina i envileix la seva natura, la classe obrera s’aixequés amb la seva força terrible, no pas per reclamar els Drets de l’Home, que només són els drets de l’explotació capitalista, ni el Dret al Treball, que no és res més que el dret a la misèria, sinó per forjar una llei implacable que prohibís de treballar a tot home més de tres hores al dia, la Terra, la vella Terra, estremint-se d’alegruia, sentiria agitar-se en ella un nou univers…” (…)

“Oh, Peresa, tingues pietat de la nostra llarga misèria! Oh, Peresa, mare de les arts i de les nobles virtuts, sigues el bàlsam de les angoixes humanes.” Paul Lafargue: El dret a la peresa

———————————————————-

Per K. Marx el treball ha de dignificar l’home, però en el capitalisme no és així:

“En què consisteix llavors l’alienació del treball? En primer lloc, el treball és extern al treballador, és a dir, no pertany al seu ésser; el treballador no s’afirma en el seu treball, sinó que es nega, no se sent bé sinó disgustat, no desenvolupa una energia física i intel·lectual lliure, sinó que es mortifica el cos i s’arruïna la ment. El treballador no se sent seu fins que surt del treball i en el treball se sent alienat. Quan no treballa s’està a casa, i quan treballa no s’està a casa. El seu treball no és per tant voluntari, sinó obligat, treball forçat. Així el treball no li satisfà una fretura, sinó que és només un mitjà per a satisfer fretures fora del treball. Fins a quin punt li és estrany es veu en el fet que tan aviat deixa d’haver-hi una coacció física o una altra, hom fuig del treball com d’una pesta”. Marx, Manuscrits econòmico-filosòfics, “Treball alienat”.

AMB QUI ESTEU MÉS D’ACORD?

L’AMOR I LES SEVES IMPLICACIONS: Debat

Arran de la unitat sobre “La Realitat” que estem treballanta a classe de filosofia van sorgir diversos temes de debat com ara la distinció entre el bé i el mal, l’amor o l’existència de l’Absolut. Finalment, vam decidir per unanimitat, parlar sobre l’amor i les seves implicacions, un tema molt estigmatitzat i del qual tothom tenia ganes dir-hi la seva.

El debat és un resum del què es va dir en la última classe. Està plantejat com a respostes a les qüestions plantejades per la professora. La moderadora és la Txell Vidal i el secretari, en Pau Puigdevall.

DEBAT

Professora - Per començar, m’agradiria que definissiu l’amor en termes generals? Podem realment definir-lo? És instintiu, existeix realment?

S.D - L’amor seria l’apreciació per algú que t’estimes molt.

M.C - Això també seria vàlid per l’amistat. Potser és més correcte dir que és un sentiment d’atracció.

M.P - Per mi és un sentiment inexplicable, però que tots en més o menys mesura sentim.

S.C - Una mena d’ “afinitat” vers algú que no sents amb ningú més.

V.A - Jo crec que és un sentiment que va més enllà. És fruit de la nostra finitud. L’amor serveix per suplir la soledat de la persona. Tothom necessita amistat i estimació per molt freak que sigui.

Professora - Bé, com podeu veure hi ha moltes opinions diferents. L’hem definit com un sentiment, una afinitat, una necessitat, un fet injustificable. Però més concretament què és? No podria ser que fos simplement instintiu, per exemple?

J.S - Potser, simplement és un complement amb una altra persona que omple la soledat.

Professora - Però els teus pares no et complementent també?

M.C - La necessitat de sentir algú al costat per necessitat.

M.P - Es sent amor només amb les persones i en el sentiment.

S.D - Vols dir dependència d’algú altre?

Professora - Bé, d’acord. Ha quedat clar que no és fàcil definir el concepte. De fet, hi ha qui dubte de la seva existència. L’amor és correspost? Moltes vegades es parla de relacions sexuals sense amor? Això és cert? Passa en la vida quotidiana?

P.P - Tothom surt amb qui voldria? Oi que no? Doncs l’amor, una de les coses que té, és que no sempre és correspost; de fet, generalment és així. Potser per això és tan “especial”. Sempre volem allò que no tenim. Ara bé no amb tot ni amb tothom això és igual, és obvi. Respecte a les relacions sense amor, n’hi ha prou en fer una ullada a les revistes del cor. És que potser hi ha alguna relació que va més enllà dels diners? Amb això no vull dir que no existexi l’amor recíproc, que existeix, però es donen casos en què els instints ens sobrepassen.

M.V - Jo continuo pensant que l’amor surt de la soledat i també d’una necessitat que neix dels sentiments.

Professora - Ara centrem-nos en l’amor de parella, també denominat amor eròtic. És simplement sexe? No? Doncs que és realment? Amor, repeteixo, va ímplicitament associat amb sexe? De fet, el sexe no només és la còpula. És possible sostenir una relació sense sexe? La distància, l’entorn hi interfereix? Perquè ens sentim atrets? Què en penseu de totes aquestes qüestions?

V.A - Jo crec que existeixen els dos casos: amor sense sexe i sexe sense amor. L’atracció física és una de les motivacions, però no la única, tot i que és el pilar necessari per l’inici d’una relació.

T.V - D’altra banda, aquesta relació no pot tirar endavant sense conèixer l’altre. Hi ha amor quan t’agrada gairebé tot d’algú. Et pot agradar físicament, però si per caràcter sou incompatibles, l’amor “no tirarà endavant”.

M.C - Indubtablament primer és el físic i després el caràcter. Més endavant …

S.D - L’amor té més aviat caràcter mental; va més enllà del físic.

Professora - I què son aquelles papallones a l’estómac que s’associen a la figura de l’enamorat? Per què un continua estimant a un noi o una noia encara que aquest no senti el mateix? L’amor és a primera vista o progressiu? Quin és el “mecanisme” d’enamorament? Amb el temps es perd o no? Què ho provoca?

X.T - Bé, per mi, l’amor és tot un conjunt: atracció, sexe i el que sorgeix.

J.S - Estic d’acord amb la idea que una de les poques coses que en aquesta vida no es poden eliminar així com així és l’amor. L’amor és un conglomerat d’una atracció instantània a primera vista (encara que hagi passat un temps sense adonar-te’n) i una atracció progressiva (a llarg plaç).

M.V - L’amor pot ser fruit de la cultura en què vivim. Psicològicament som semblant els altres animals. Res ens fa pensar que nosaltres siguem especials. L’amor rau en el fet que ens han costat una història des de ben petits que deu ser mil·lenària.

Professora - Es diu que en els animals, l’amor és instintiu. En nosaltres, és una necessitat simplement psicològica?

V.A - Però llavors quina diferència establim entre sexe i amor?

S.C - Amor i sexe no és el mateix. El sexe rau en el físic, però tots tenim la sensació que va molt més enllà.

J.S - Els dofins, com nosaltres, també fan l’amor per plaer i no per instint. Com més complex i intel·ligent és el nostre cervell i més complexitat, sembla quedar palès que més fruïm amb l’amor. No sé si això se ni pot dir instint. A més, el plaer és fisiològic, Viatjem també per plaer, no?

Professora - Compte! Hi ha diferetns tipus de plaers. Canviant de tema, creieu que és cert que en els homes l’amor sempre s’associa amb sexe? És cert? Algú creu que hi pot haver amor en la distància sense haver-hi hagut mai relacions abans?

G.M - Hem de diferenciar dues coses, l’atracció física en la primera observació que és quan un subjectivament selecciona la bellesa i l’altre procés, que és l’amor. I en aquest últim, està demostrat científicament, l’enamorat no pot trobar defectes a l’altre; l’amor és cec, com algú deia.

S.C - D’acord, però algú pot estimar la Carmen de Mairena?

G.M - Imaginem una situació amb una relació on hi ha estima. És obvi que si no hi ha contacte aquest no es pot mantenir, ni tampoc si no hi ha comunicació. L’amor requereix això també.

H.C - Doncs jo he vist casos on l’amor simplement és pel xat …

Professora - De fet es diu que qui s’estima a distància és perquè hi hagut contacte abans. Pel que fa al mecanisme d’atracció, els científics parlen d’una segregació de feromones (olors al capdavall) que configuren unes partícules. Aquestes olors són molt diverses i hi ha casos en què s’atrauen com en les càrregues oposades dels àtoms. Colònies o perfums com l’Axe potencien això.

T.V - Cert, la pel·lícula el “Perfum” n’és un exemple.

Professora - Aquesta atracció de feromones, també es diu, que desapareix al cap de 3 anys. Per això, sovint es parla de la crisi dels tres anys.

S.D - Però no crec que tot sigui tan fàcil. L’atracció va més enllà. Receptor, hormones, el lloc, el moment, depèn de moltes coses.

X.T - No crec que l’entorn cultural condicioni tant com es diu. Hi ha fills de pares conservadors que són gays.

M.V - També hi ha un fort component biològic.

M.C - És obvi que entre home i dona hi ha un concepte diferent de l’amor. Al principi, l’home només es fixa en el físic.

S.C - Això és un mite amb prejudicis. No és pas així. Els homes també saben estimar.

X.T - Hi ha dones que també només es fixen amb el físic.

M.P - Si un home se’n fa tres en una nit és un crac, en canvi si una dona fa el mateix, serà de tot menys bonica o crac.

T.V - Només cal passar-se per blogs on es parli d’aquests temes. Les diferències són evidents.

P.P - I ara que ja ens hem endinsat tant en el tema, per què som capaços de desenarmorar-nos d’aquesta atracció tant irracional? En definitiva, això ja podria ser un altre debat, tant o més llarg que aquest.

FI DEL DEBAT

Debat sobre l’amor - 1B2

L’amor és un estat afectiu (sentiments, emocions i passions), és a dir, un instrument del nostre psiquisme que ens fa viure i veure la vida des de la nostra intimitat individual.

Cadascú, doncs, té uns sentiments, unes emocions i passions pròpies, que el fan ser d’una manera diferent a les altres persones.

L’estat afectiu per excel·lència és l’amor, sovint un sentiment estable i controlat, però a vegades, una passió reaccionaria i desbocada.

Avui, a la classe hem fet un debat sobre l’amor, i hem intentat posar en comú les diferents maneres de veure’l, viure’l i entendre’l.

Primer hem intentat fer una definició del que entenem per “amor” i a continuació n’hem anat tractant els tòpics, tabús i apartats.

L’amor és cosa de dos, de l’home o noi, i de la dona o noia. Per tant l’amor té dos punts de vista diferents. A la classe s’han mantingut aquestes distàncies en moltes opinions entre els nois i les noies, però tot i així hem pogut arribar a conclusions en comú.

 

El que s’ha dit al debat és el següent:

 

Què és l’amor? És només una atracció física?

-          Són les pessigolles a la panxa que sents quan veus l’altra persona!

-          L’amor és una connexió entre dues persones

-          L’amor no és només una atracció física, perquè sinó caducaria al cap de poc, i en canvi, molts casos demostren que l’amor pot ser vitalici (de tota una vida), fins i tot etern (qui sap, potser l’amor va començar abans que coneguéssim l’altre/a, molt abans de néixer – amor predestinat – i durarà molt temps després de la nostra mort. I així, continuant aquesta visió tan “romàntica”, les nostres ànimes continuaran el que els nostres cossos van haver de deixar… qui sap!!).

-          L’amor, a part de ser un sentiment, és una necessitat de compartir-ho tot amb la teva parella.

Quina diferència hi ha entre l’amor i l’amistat?

-          L’amor que comença com una passió, acaba essent, amb el pas del temps, una relació d’amistat.

-          Però l’amor i l’amistat són diferents, són diferenciables perquè distingim entre l’amistat amb els nostres amics, de l’amor que sentim cap a la nostra parella, perquè són tipus de relacions diferents. Tots dos, són tipus d’amor, però d’orígens i naturalesa diferents.

És necessària l’amistat perquè hi hagi amor?

-          És difícil que una relació pugui perdurar sense amistat. Si no hi hagués amistat (diàleg, complicitat), aquella atracció inicial (la guspira que encén el foc) no s’acabaria de concretar en amor.

-          L’amistat és necessària perquè per molt que t’atregui algú pel seu físic, si no et cau bé és impossible que hi hagi amor.

-          Abans que l’amor hi ha d’haver l’amistat. Hi ha moltes parelles que han estat amics des que eren petits, i en un moment concret s’han agradat.

L’amor i el sexe són el mateix?

-          El sexe no és intrínsec de l’amor. Que s’estimi a una persona no vol dir que aquest amor s’hagi de traduir en sexe. Hi ha moltes parelles incapacitades per a tenir relacions sexuals, però que en canvi s’estimen.

-          Tot i així, el sexe és la màxima expressió de l’amor, on es porta al límit del plaer tot aquell batibull de sentiments, d’amor, amistat, complicitat… (fondre’s en un de sol).

-          El sexe però, no és determinant, sinó que és un complement més de l’amor, i per tant, pot ser-hi o no ser-hi.

-          La visió dels sexe sovint es deteriora o es distorsiona per culpa de la “pressió social” (la imatge popular) o la divulgació per part dels mitjans de comunicació, (cine, música) d’una imatge del sexe distorsionada, sovint masclista (l’home és qui domina la situació):

             . El sexe és una obsessió dels nois. Hi pensen més. I aquesta reputació se l’han guanyada ells.

             . Si un “tiu” “ho fa” amb 3 noies en una nit, aleshores ha fet un gran mèrit; és tot un “mascle”. Però si en canvi és una noia, llavors se la tracta de “puta”.

-          Aquests tòpics no són sempre veritat, perquè no tots els nois (ni molt menys) són així. Cadascú, tant nois com noies, té una visió del sexe diferent.

L’amor està canviant respecte anys anteriors?

-          El fet de tenir parella és cada cop més prematur. Hi ha “nens” de 12 anys que ja tenen parella! Nosaltres no érem pas així!!

-          Això potser és culpa de la explotada difusió de l’amor i el sexe (TV, internet…)

-          Tenir parella, en molts casos i cada cop més, no té res a veure amb l’amor. Com que tothom té parella, tu també n’has de tenir, encara que no t’agradi ell o ella. Tan te fa qui sigui.

Té importància el físic? Es tenen perfils preconcebuts a l’hora de triar parella?

-          Sí, primer el que busques és el físic, després el caràcter, i en tercer lloc l’interior.

-          No, el físic no és el més important.

-          Sí (a la segona pregunta), sempre t’agrada el mateix tipus de persona.

-          Si t’agrada el mateix tipus de persona pot ser que sigui perquè encara no hagis superat la primera relació

…

 

En aquest moment ha sonat la sirena hi hem hagut de posar punt final al debat. Crec però, que l’acabament l’hauríem d’escriure amb punts suspensius, ja que el final ha estat obert. Hem parlat de moltes coses sobre l’amor, però n’hem deixat moltes altres a l’aire, pendents, i moltes que ni tant sols n’hem fet esment. Segurament al llarg de la vida, totes aquestes inquietuds aniran sorgint i s’aniran aprofundint i concretant amb l’experimentació de l’amor, i sempre, en aquests casos, és bo de poder-los posar en comú, ja sigui en un debat a la classe de filo, o bé amb la nostra parella!

 

 

Adriana Llorà, Isaac Cos

 

 

 

SÓN FIABLES TOTES LES FORMES DE CONEIXEMENT?

DEBAT DE CLASSE - Batx. Cientificotecnològic

Avui a classe de filosofia hem fet un debat sobre el coneixement. En concret, hem analitzat els diferents tipus de coneixements existents (filosòfic, ordinari, científic i mitològic) i cadascú ha donat la seva visió particular sobre les possibilitats humanes respecte la veritat absoluta. Per relació amb el tema també hem parlat sobre la veritat i la importància de la ciència i dels refranys en relació amb el coneixement segur.

Les persones encarregades de l’ordre del debat són:

Moderadora: Txell Vidal

Secretari: Pau Puigdevall

A continuació vegem les diferens aportacions dels ponents del debat:

SERGI DURBAN: La ciència és més fiable que els refranys. Les teories i lleis científiques tenen més sentit comú, més lògica i un grau d’encert i de probabilitat molt més alt.

VERÒNICA ASTUDILLO: No hi ha un coneixement absolut de la veritat ni de la realitat. Els científics també estem limitats i la veritat no la podem assolir en la totalitat, tot i que és completament cert que la ciència sigui més segura que els refranys, per exemple.

SERGI CABAÑAS: La ciència és el coneixement més fiable del qual disposa l’home. És obvi, a més, que els refranys s’equivoquin. No sempre que el cel és roig el dia següent plou o bufa el vent. Sense dubte, que la ciència és més demostrable perquè els estudis amb què treballem són més fiables. La meteorologia, en aquest cas, és un referent millor.

GERARD MINOVAS: Si bé és veritat que els refranys tenen la seva part de lògica; de fet els podríem anomenar pseudociència, estan basades en observacions vagues que no disposen dels mitjants necessaris per assolir la veritat.

Apunt ANNA SARSANEDAS: ¿Els refranys i la ciència són diferents, però no funcionen igual, no estan basades totes dues en l’observació, també?

XAVI TORO: Sense dubte, la ciència té una probabilitat més alta d’encert que els refranys, ja que aquests provenen de generalitzacions i la ciència, avui dia, rebutja tot allò que no funciona en un 100% i sempre s’actualitza.

PAU PUIGDEVALL: Més que discutir el grau de validesa del refrany o la ciència, potser hauríem de reflexionar entorn la idea de la veritat absoluta. El que queda clar llavors és tant o més important. Defenso que si bé la ciència és la forma més fiable que disposem, aquesta no ha d’estar mai tancada. La ciència viu dels processos de revisió que la renoven constantment i que canvien una idea que fins llavors creiem com a vàlida. Per tant, és senzill fer-se la pregunta de si l’home és capaç d’assolir aquesta veritat absoluta. Personalment, penso que no. Podem tenir visions parcials més o menys apropades a la realitat, però ni els mateixos sentits ens poden donar tota la confiança, ja que la percepció també té errors. Almenys, fins ara.

Apunt ANNA SARSANEDAS: En les carreres de l’àrea científica i tecnològica, molts universitaris es troben que, en acabar-la, han de posar-se a estudiar de nou; ja que la majoria de coneixements han estat adquirits o substituïts de nou amb un període molt curt de temps.

MIREIA PUIG: Si la veritat és comprobable, la ciència estudia aquests fets a partir de l’observació i rigor del mètode científic, per tant també és verdadera. De retruc, alguns refranys també poden ser veritat.

JAN SAU: Aquest no és un debat objectiu, perquè tots som científics o tecnològics i per tant, veiem les coses des d’un punt de vista ja prefixat. Confiem en la ciència i sabem que potser algun dia assolirà la veritat. Els refranys en el passat eren ciència, la ciència d’avui serà refrany el demà; per tant, com serà la ciència del demà? No ho sabem, però pot arribar molt lluny. No obstant, també s’han dit moltes bajanades: Bill Gates va dir un dia cada persona en faria prou amb 640kb de memòria durant tota la vida.

Apunt ANNA SARSANEDAS: Avui dia, es diu que la ciència i la tecnologia (ciència aplicada) van totalment associades. Biòlegs, químics, físics i enginyers treballen junts en molts camps de recerca per tal de trobar noves aplicacions d’enginys i en la recerca d’aquesta veritat.

GERARD MINOVAS: La ciència es basa en les proves. L’any 1200, per exemple, es perforava el cap o el cos quan es vivia una crisi de migranya o maldecap pel simple fet que en alguns casos, aquesta operació havia resultat exitosa. Avui dia, aquestes proves, aquesta ciència ha canviat radicalment i s’ha apropat molt més a la veritat absoluta i s’ha deslligat de la brutalitat i la generalització.

Apunt ANNA SARSANEDAS: És en aquest punt on la filosofia entra a jugar el seu paper amb els comitès de bioètica i d’ordenació, per exemple en les empreses. És aquí on el pensament científic i tecnològic ha d’assumir la seva pròpia responsabilitat.

JAN SAU: Tot i això, és obvi que una casa no es construeix amb filosofia o refranys.

En aquest moment la classe ha parlat sobre els mites per la magnificiència. Més tard, hem tornat a prendre el tema:

MARC AYGUABELLA: Tot el que passa és veritat, o el que és el mateix, tot el que és veritat, passa. La lògica ens diu, doncs, que els refranys tenen menys probabilitat d’encertar-la que l’actual ciència. Però aquesta ciència només ens pot portar a conèixer una part de la veritat absoluta que podríem anomenar veritat parcial sobre un aspecte.

FI DEL DEBAT

Finalment hem acabat amb una sentència:

- Si una cosa funciona és científica, sinó no.

Respecte a la veritat absoluta, no hem acabat d’arribar a un acord general en la classe.