Som el reflex de la nostra imatge? O som la nostra imatge reflectida?
És a dir: Som el que es veu al mirall? O som el que ensenyem al mirall?
* En altres paraules: La nostra identitat està al servei i al judici de l’opinió dels altres (som tal i com els altres ens veuen), o pel contrari nosaltres som qui som i no ens ha d’influenciar l’opinió de la gent ?
Tenim una identitat col·lectiva o individual?
La nostra identitat és col·lectiva en la mesura en que ens assemblem amb els altres,
o la nostra identitat és individual en la mesura en que ens diferenciem dels altres?
En resum: podríem viure sense miralls? O, pel contrari, sense miralls la nostra vida estaria tan poc delimitada que ens perdríem… (calen sempre punts de referència)?
Per tant: És necessària la comparació per conèixer-nos?
Com a resposta a totes aquestes preguntes, diria que, sovint, regulem el nostre criteri en funció de la comparació amb els nostres iguals. Però la qüestió és: cal que preguntem “qui som” a les altres persones, o ens ho hem de preguntar a nosaltres mateixos?: A vegades portem un model de vida condicionat per les modes i la publicitat, i perdem de vista – o ens oblidem – de la nostra manera de ser i dels nostres principis. Penso que és important formar part d’un col·lectiu, però sempre i quant sapiguem mantenir els nostres valors individuals que ens diferencien. Com diu la dita: <<qui perd els seus principis perd la seva identitat>>.
*[nosaltres mateixos només podem veure la nostra imatge a través d’un mirall, però aquesta imatge no és la mateixa que les altres persones veuen en nosaltres; en el mirall queda reflectit la forma, en canvi, la gent que ens coneix veu també el nostre contingut].
Isaac Cos Usano 1B2
